Comenta Andreu Martín que, amb aquest llibre, el seu fillol Dani Nel.lo li va exigir que fes una novel•la mes negra que històrica. Es difícil determinar si ho ha aconseguit. D’una banda, a Cabaret Pompeya trobem molts clixés típics del gènere ”fosc”: agents perversos, pistolers, prostitutes, dones fatals, espies, delators i olor a pólvora permanent. D’altra, però, el component polític i els esdeveniments històrics son tan protagonistes que l’allunyen de les històries de policies habituals.
Poc importa quina etiqueta li pengem, la veritat. Cabaret Pompeya es una obra compacta amb si mateixa, i descriu un període molt concret, des-de el 1920, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, fins al final de la segona guerra Mundial, sempre mantenint a Barcelona com a referent. Andreu Martín estructura l’historia en base a records i documents del diferents protagonistes, ordenats per el fill d’un d’ells, que dona veu única i serveix com a eix conductor de la narració.
Pels que hagin llegit Barcelona Tràgica, Cabaret Pompeya pot ser una mena de continuació. Una obra que es llegeix molt be, i que, malgrat la seva extensió, enganxa amb facilitat al lector. Dit aixó, sota el meu punt de vista, a la aquesta història li sobren pàgines –i algunes aventures- per fer-ne d’ella una novel•la rodona.
Lo millor, sense cap dubte, la figura del inspector Miquel Jinete, un policia assassí, repel•lent i cabrò, que destaca amb mèrits propis dins de la millor tradició literària de policies assassins, repel•lents i cabrons de la Barcelona de postguerra. Nomes pensar que, a Via Laietana, en Miquel Jinete hauría coincidit necessariament amb l’inoblidable Inspector Francisco Javier Fumero, creat per Carlos Ruiz Zafón a La Sombra del Viento , fa tremolar de por. Com a curiositat -o no- tots dos autors inicien el currículum dels seus personatges com a pistolers anarquistes, abans d’abraçar, amb la fe del convers, el règim de Franco.
