julio 25, 2012

Fred Vargas EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES

"La mujer degollada tenía los ojos abiertos y aterrorizados, y también la boca abierta, casi con la mandíbula desencajada. Producía la impresión de que estaba a punto de gritar la gran frase escrita a su alrededor, "Victor, mala suerte, ¿qué haces fuera?".

El Hombre de los Círculos Azules  significó el inicio de la saga protagonizada por el comisario Jean Baptiste Adamsberg. Para mí, que me acerqué a este personaje desde obras más recientes, ha sido toda una sorpresa descubrir que en un principio Adamsberg era todavía más raro que en sus últimas novelas, que ya es decir.  Todo un mérito que apuntala a este policía como uno de los personajes más extraños de la novela negra actual.

Nos encontramos pues ante la primera piedra de un proyecto que ha encumbrado a Fred Vargas a nivel internacional. Analizada en retrospectiva, la novela acumulaba méritos para convertirse en un éxito. Más que por lo original o complejo de la trama, por el planteamiento tan particular de los personajes. En este sentido creo que ha habido una cierta evolución. En las últimas obras he visto a un Adamsberg más contenido mientras, curiosamente, sus compañeros de trabajo en la comisaría han ido desquiciándose de forma progresiva. En el libro que nos ocupa, apenas tienen relevancia, a excepción del inspector Danglard, otro tipo digno de estudio.

En definitiva, El Hombre de los Círculos Azules es un buen libro, entretenido y, en ocasiones, sorprendente. ¿Se puede pedir más para pasar el verano?

julio 16, 2012

Lluís Llach MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS



"Avions! Eren bombarders! Molts. Imponents. Volaven baixos. Tot i la poca claror de la lluna poguérem veure els seus perfils, metal·lics, quasi negres, i com s'acostaven alineats. Quedàrem allà immòbils, petits enmig del mar, garratibats, impotents mentre per damunt dels caps ens passava aquella ferralla en direcció a la ciutat. Malgrat la nit i la consigna de llums apagats, Barcelona es veia diàfana a l'horitzó. Aquella lluna mig mora els guiava perfectament per abocar-hi la mort.
I va ser així com involuntariament assistírem, des del mar, al bombardeig de Barcelona"

Reconec que, tot i que el fenomen de la nova cançó va esclatar a la meva adolescència, no  vaig començar a gaudir de la música d’en Lluis Llach fins molts anys mes tard, degut al rebuig ancestral que llavors sentia vers els cantautors. Potser per això vaig decidir que no volia trigar tant en conèixer la seva nova vesant com a escriptor, malgrat les reticències que sempre tinc quan em trobo davant del debut literari d’un famós, encara que sigui en el terme mes noble de la paraula.

Doncs bé, Memòria d’uns Ulls Pintats es un llibre excel·lent. Sense dubtes, la millor novel·la que he llegit aquest 2012. I això que encara tinc la memòria fresca amb dos obres molts bones que tracten el mateix període: El Lector de Julio Verne -la postguerra-  i, sobre tot, Cabaret Pompeya.

Memòria d’uns Ulls Pintats son molts llibres en només un. Descriu les convulsions de la república, la bogeria de la guerra civil i el terror de la dictadura i ho fa carregat d’ideologia, amb tot l’orgull.  També es un cant a la vida, a la joventut, a les contradiccions de l’adolescència i a la descoberta de la sexualitat. Sap transmetre els valors tan humans  com la amistat o la solidaritat entre veïns o desconeguts, només pel fet d’ajudar a qui ho està passant tant malament com tu. I, per sobre de tot, Memòria d’uns Ulls Pintats es una gran història d’amor.

La prosa de Llach es molt acurada, precisa a les expressions i sense floritures inútils. Les seves descripcions del barri de La Barceloneta son memorables, i resulta creïble tant quan explora els terrenys de la intimitat dels seus personatges,  com quan descriu situacions duríssimes, que també n’hi ha.

En definitiva, amb la Memòria d’uns Ulls Pintats, Lluis Llach ha creat una petita obra d’art.