“Des que havia nascut no féu una altra cosa que treballar, lluitar, fugir, tractant d’arribar a tindre algun lloc al mon, i quan l’havia assolit, un ressort aliè li evitava insmiscir-s’hi amb la sensació que no pertanyia, tot i la seva condició de gitano apàtrida, als abismes de la vida”.
Un metge nazi fugit i amagat; un escamot jueu que actúa de forma descontrolada.; un gitano valencià que torna a la seva ciutat amb una missió; agents del SIS anglès; cel.lules comunistes en la clandestinitat de la Espanya de la posguerra; estrangers sense passat; espies al servei de Stalin... Només aquestes pinzellades ja van ser suficients per a despertar el meu interés per la novel·la que ens ocupa. De fet, l’únic que no em va encaixar a l’hora d’abordar la lectura de Ombres en la Nit va ser el seu autor: Ferran Torrent. I es que la temàtica del seu llibre semblava allunyar-se de l’estil a que ens té acostumat l’escriptor valenciá.
“D’allà se n’isquè encara més convençut que la vida era el present i la maleta l’únic paiís que admetia”.
El resultat no ha estat ni de bon tros a l’alçada de obres com L’illa de Holandés o Societat Limitada. Es nota a faltar el sentit de l’humor acid d’en Ferran Torrent o la seva sensibilitat a l’hora de retratar persones o situacions. Ombres en la Nit presenta una trama fosca de la que, sota el meu punt de vista, l’autor no s’acaba de sortir. Manega tants personatges a l’hora que no arriba a aprofundir en cap d’ells, deixant al descobert una trama, per desgràcia, feble i força previsible.
No vull dir tampoc que Ombres en la Nit sigui un mal llibre. Pero pot ser esperaba més per part de l’autor. Tampoc s’ha d’entendre aquesta crònica com a una crítica destructiva. A aquestes alçades, Ferran Torrent no necesita demostrar res a ningú. Sa trajectòria parla per si mateixa de la seva qualitat com a escriptor.
Estic convençut que la propera obra d’en Torrent que passi per aquest bloc compensarà la escasa valoració que Ombres en la Nit m’ha merescut.
