I va ser així com involuntariament assistírem, des del mar, al bombardeig de Barcelona"
Reconec que, tot i que el fenomen de la nova cançó va esclatar a la meva adolescència, no vaig començar a gaudir de la música d’en Lluis Llach fins molts anys mes tard, degut al rebuig ancestral que llavors sentia vers els cantautors. Potser per això vaig decidir que no volia trigar tant en conèixer la seva nova vesant com a escriptor, malgrat les reticències que sempre tinc quan em trobo davant del debut literari d’un famós, encara que sigui en el terme mes noble de la paraula.
Doncs bé, Memòria
d’uns Ulls Pintats es un llibre excel·lent. Sense dubtes, la millor novel·la
que he llegit aquest 2012. I això que encara tinc la memòria fresca amb dos obres
molts bones que tracten el mateix període: El Lector de Julio Verne -la
postguerra- i, sobre tot, Cabaret Pompeya.
Memòria d’uns
Ulls Pintats son molts llibres en només un. Descriu les convulsions de la
república, la bogeria de la guerra civil i el terror de la dictadura i ho fa carregat
d’ideologia, amb tot l’orgull. També es
un cant a la vida, a la joventut, a les contradiccions de l’adolescència i a la
descoberta de la sexualitat. Sap transmetre els valors tan humans com la amistat o la solidaritat entre veïns o
desconeguts, només pel fet d’ajudar a qui ho està passant tant malament com tu.
I, per sobre de tot, Memòria d’uns Ulls Pintats es una gran història d’amor.
La prosa de Llach
es molt acurada, precisa a les expressions i sense floritures inútils. Les
seves descripcions del barri de La Barceloneta son memorables, i resulta creïble
tant quan explora els terrenys de la intimitat dels seus personatges, com quan descriu situacions duríssimes, que
també n’hi ha.
En definitiva,
amb la Memòria d’uns Ulls Pintats, Lluis Llach ha creat una petita obra d’art.
