Que aquest llibre hagi guanyat el premi Carlemany de novel·la i, per tant, se l’hagi distingit com la millor obra presentada a concurs, evidencia que, de vegades, seria prudent declarar deserts aquest tipus d’esdeveniments.
La ciutat vertical narra les aventures d’un català emigrat New York a finals del segle XIX. A la capital dels gratacels anirà acumulant un curriculum força curiós i casi impossible –lladre, sicari, obrer de la construcció i... periodista!- arrossegat en teoria per unes circumstancies que mai acaben de ser creïbles. El fet de ser català, -i dur d’orella, ja que no sap distingir el espanyol de l’italià, tot i haver nascut a Gràcia- no deixa de ser una curiositat quasi folklòrica a la ciutat mes cosmopolita del mon, tot i el confús discurs sobre les arrels que la Bea ens planteja.
Abreviant, la ciutat vertical no es un gran llibre. Entendem-nos. Tampoc arriba a la categoria de candidat al premi “truñolibro 2011”. Alguns detalls de la narració son interesants –les 3 cartes de les candidates a casar-se amb el protagonista son divertides- i la tensió dramàtica guanya una mica d’intensitat a mida que ens apropem al final del llibre. El problema es que en front del homenatge que la Bea Cabezas ha intentat fer de la ciutat de New York, hi trobem tot un seguit d’incoherències massa evidents per obviar--les.
La ciutat vertical es un llibre que nomes recomanaria a qui el seu interès per la ciutat dels gratacels compensi llegir una historia perfectament prescindible.
